Ximo Puig impulsarà 'mesures d'urgència' per pal·liar el tancament de línies en valencià
El candidat socialista anuncia la creació d'una “Institució Lliure d'Ensenyança del segle XXI” per reforçar “el prestigi dels professors” i la “renovació pedagògica”
El candidat socialista a la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, ha assegurat que reconsiderarà el tancament de les 126 línies en valencià del darrer arranjament escolar si presideix el Consell. Així ho ha assenyalat a preguntes dels mitjans després d'una reunió mantinguda amb representats de la comunitat educativa.
Puig ha dit que en primera instància impulsarà un pla de xoc i mesures d'urgència en alguns centres perquè no donaria temps a canviar tot l'arranjament, que ha qualificat com “molt negatiu”. El candidat ha afegit que l'educació “ha d'estar basada en el diàleg permanent” i en aquest sentit ha dit que promourà “un gran acord, perquè no poden canviar les lleis cada vegada que canvia un govern”.
Ximo Puig ha remarcat que l'educació és una gran prioritat “en el renaixement de la Comunitat Valenciana” per tal de recuperar el prestigi de la societat, els valors, la capacitació i la innovació.
Puig ha afegit que 37% de fracàs escolar “és el pitjor fracàs de la Generalitat de Fabra” i ha anunciat una sèrie de mesures per aconseguir "la igualtat" entre alumnes. “No és possible que a la ciutat de València el 40% dels alumnes menors de 3 anys no puguen ser escolaritzats per manca de recursos”, ha lamentat Puig, que ha anunciat la gratuïtat de l'ensenyament a partir dels 2 anys i beques per als alumnes entre zero i dos anys. Així mateix, ha dit que cal un pla d'inversions per acabar amb els barracons i que 13.000 alumnes deixen d'estudiar en aules prefabricades.
Ximo Puig també ha anunciat que crearà una institució basada en els arrels de la Institució Lliure d'Ensenyança perquè “el prestigi dels professors ha de ser clau per a la renovació pedagògica i per augmentar la excel·lència en l'educació”.
"La concertada finançada amb fons públics ha de tenir característiques de la pública"
Preguntat sobre l'educació concertada, Ximo Puig ha defensat que siga “subsidiària de la pública”. Puig ha dit que no està en contra de l'educació concertada però sí “de la privatització de l'educació”.
El candidat socialista ha dit que els concerts s'han d'acomplir i que és possible la convivència entre educació pública i concertada però que la concertada finançada amb fons públics “ha de tenir característiques de la pública”. En aquest sentit, ha advertit que “ha d'acabar amb la segregació per sexes i amb la segregació econòmica o de qualsevol tipus”.
17/05/2015
M. José Català ha aplicat un 'plurilingüisme d'aparador' en quatre anys al capdavant de la Conselleria d'Educació
Escola Valenciana ha presentat la campanya de matriculació 'Matriculem en l'escola que volem'.
"La fallida educativa de M. José Català equival a tres tancaments d'RTVV. Ens hem quedat amb 5.000 docents menys a les escoles i els instituts i en matèria educativa estem a la cua de les autonomies", ha destacat el president d'Escola Valenciana.[...] Llegir més en:
L'entitat cívica estima que per a establir el plurilingüisme educatiu real calien, com a punt de partida, a Infantil i Primària, 4.000 mestres més d'anglés.
La comunitat educativa valenciana ha aconseguit algunes fites: L'aprovació del requisit lingüístic en Secundària; La dimissió de Rafael Carbonell com a secretari autonòmic d'Educació; Que es paralitzara la proposta de Decret de plurilingüisme d'Alejandro Font de Mora.
El període de matriculació a les escoles per al curs que ve s'inicia demà 8 de maig i finalitza el dia 14. Escola Valenciana presenta la campanya informativa "Matriculem en l'escola que volem".
https://www.escolavalenciana.com/noticies/detall/2097/m-jose-catala-ha-aplicat-un-plurilinguisme-d-aparador-en-quatre-anys-al-capdavant-de-la-conselleria-d-educacio
04/05/2015
Finançament autonòmic, política lingüística i servicis bàsics
El finançament de les comunitats autònomes i la repercussió que té sobre la prestació dels servicis que s'ofereixen a la ciutadania és un tema d'actualitat. Especialment significativa és la repercussió per als qui vivim al País Valencià, una comunitat autònoma sobre la qual recau el “mèrit” de ser una de les més mal tractades financerament en el repartiment de les disponibilitats del Fons de Compensació Interterritorial estatal. És una qüestió molt ampla vista per molts especialistes de l'àmbit jurídic i econòmic, però jo hi vull aportar una reflexió sobre un aspecte que em sembla que no s'ha tingut molt en compte a l'hora de valorar els servicis que ha de prestar l'administració valenciana, els costos que això suposa i la font d'ingressos que els ha de fer possible de manera equilibrada i sostenible. Es tracta del finançament de la política lingüística [...]
[...] Si s'assegura l'ús i l'ensenyament del castellà a tot el territori espanyol a través de l'entramat de l'administració i del sistema d'ensenyament públic i privat, també s'ha d'assegurar, a la Comunitat Valenciana, el de l'altra llengua oficial, la pròpia dels valencians i de la Generalitat, el del valencià. És indiferent quina siga la titularitat o la forma de prestació del servici. Ha de ser un servici universal, accessible per a tots, amb continuïtat i amb un nivell mínim de qualitat.Més informació:
http://ccaa.elpais.com/ccaa/2015/01/27/valencia/1422390227_687431.html
24/04/2015
L'Alt Palància celebra la seua primera Festa per la Llengua amb la convivència, l'intercanvi i la participació de l'alumnat de la comarca
23/04/2015
Exposem a Estrasburg la necessitat d'una Directiva europea per a les llengües minoritzades
19/04/2015
15/04/2015
La gran polèmica sobre si el valencià és o no català és un tema de debat que encara hui el trobem als mitjans de comunicació.
http://www.lasprovincias.es/politica/201503/27/duran-ataca-defender-valenciano-20150327135242.html
03/04/2015
Aquesta és una notícia que resulta molt interessant i que recomane la seua lectura.
http://www.nuvol.com/opinio/un-entorn-advers-per-a-la-llengua-catalana/
01/04/2015
Bilingüisme i ignorància
Més que a la fidelitat per l’idioma, devem la supervivència del català al desconeixement del castellà. A l’agost vam passar uns dies a Astúries, de vacances, no hi havia estat mai. Ja sabia de l’escassa presència de la llengua asturiana en l’espai públic, però em va sorprendre gratament trobar-ne una mica (una mica de res, de fet) i alguna pintada demanant “¡Oficialidá yá!” que em va fer pensar que potser no està tot perdut. Sí que em va cridar l’atenció, i molt, el grau de penetració de l’asturià en el castellà d’allí. De fet, es pot dir que constitueix ben bé una font d’influències que singularitza una varietat d’espanyol, amb lèxic molt freqüent (guaje, orbayu, fame) i algun tret morfològic ben característic, com són els plurals en -es.
I fa dies que rumio que això, amb el català, no passa. A ningú se li ha acudit encara (almenys fins on jo sé) que l’espanyol de Catalunya configura una variant pròpia, i de fet és ben poca la petja que el català ha deixat en el castellà d’aquí. No parlo dels clàssics alioli, capicúa o peseta, plenament admesos, sinó de lèxic que només s’empri aquí i defineixi una varietat específica. Els catalanoparlants, en tot cas, parlem castellà amb accent, mentre que els castellanoparlants d’aquí, a tot estirar, han incorporat mots com plegar, enchegar, cal i de tanto en tanto. A banda d’això, és molt més gran la interferència causada pel castellà en el català que no pas al revés.
I per què? Qualsevol pot constatar que el pes del català quant a demografia i presència pública a Catalunya és molt superior del pes de l’asturià a Astúries, però aquí, l’espanyol, no ens l’hem adaptat gens. Això em recorda dos tòpics sobre això de la llengua, els quals es retroalimenten tot i sortir d’opcions intel·lectualment i política ben contraposades. Un diu que el català s’ha salvat gràcies a la fidelitat del poble per l’idioma, a una mena de voluntat de ser i de resistir contra totes les pressions i persecucions d’un estat dèspota, com si cada parlant tingués un Astèrix a dins. És una explicació que apuntala un resistencialisme de tres centúries però que obvia el més elemental: malgrat la diglòssia imperant durant tant de temps, la gent no va deixar de parlar català perquè no sabia altra cosa. Només pots mantenir-te fidel a un idioma si tens la possibilitat de triar, per exemple entre una llengua de prestigi i una altra d’estar per casa, i per tant, per fer-ho necessites trobar-te inserit en un context, no tan sols de diglòssia, sinó també de bilingüisme.
Això de saber idiomes és molt modern. El 1760, els diputats catalans a les Corts de Carles III ja es queixaven que als confessionaris calgués intèrprets, perquè els capellans no sabien català i el poble no parlava altra cosa. Però un segle després, el Diario de Barcelona publicava anuncis demanant minyones que sabessin espanyol, com si ara demanes anglès o alemany, en aquells temps en què les dones de la burgesia educaven els fills en castellà però les noies que baixaven a servir només parlaven català. Sabem també que fa cent anys calia disposar d’intèrprets als jutjats, mentre que, ja durant la guerra, Manuel Azaña se sorprenia de trobar-se gent que mai no havia sentit parlar castellà. Fins i tot, el 1939 un ministre criminal com Serrano Suñer va permetre l’ús de les “lenguas regionales” als oficis religiosos “hasta tanto el español sea entendido por todos”, cosa que vol dir que a les prèdiques n’hi havia que no entenien un borrall. De fet, no sabem en quin moment exacte el castellà va deixar de ser percebut per la població com una llengua forana, però fins i tot per a la filologia hispànica no és fins ben entrat el franquisme que Catalunya és considerada plenament bilingüe. Malgrat la diglòssia, doncs, la penetració del castellà en les capes populars va ser singularment lenta, i això s’ha reflectit en dos fenòmens, potser connectats: l’un, una tria natural i espontània de l’idioma català com a llengua habitual, desvinculada de fidelitats en consciència; i l’altre, el fet que el castellà no hagi generat, a Catalunya, cap mena de variant pròpia o quelcom semblant a un dialecte.I aquí falla l’altre tòpic, el dels que diuen que Catalunya ha estat sempre bilingüe, que enumeren textos i autors que han emprat el castellà (Boscà, Balmes, Aribau, Milà i Fontanals, Magarall, Pla...) i que, a partir d’una abundosa tradició lletrada, basteixen un discurs sobre el pes històric de l’espanyol a Catalunya que legitima propostes polítiques modernes sobre la presència pública de totes dues llengües. Que avui a Catalunya s’hi parlen dues llengües (com a mínim) és una veritat com un temple, però també ho és que la història d’aquest bilingüisme és extraordinàriament curta.
24/03/2015
NOTÍCIES EL PAÍS
http://cat.elpais.com/cat/2015/02/21/cultura/1424544822_464988.html
Com que l'article a comentar és prou llarg, enganxe el link necessare per llegir-lo. Aquest és un article que impacta i que fa pensar sobre la situació del valencià a la actualitat.
Els fragments que més m'han cridat l'atenció són els següents:
"Gràcies a Déu (en sentit literal), la diversitat lingüística carrega des de llavors amb l’etiqueta de ser un càstig diví, al costat de l’expulsió del Paradís, el diluvi universal o la destrucció de Sodoma""els beneficis que tenia disposar d’una sola llengua comuna nacional i va establir les bases per a l’aniquilació de la diversitat lingüística de l’Hexàgon"."Es diria que, pel que fa a les llengües, els principis bàsics de respecte per la diversitat humana han estat sistemàticament negligits, com si la llengua de cadascú no fos un element essencial en la construcció de la seva identitat com a ésser humà. Entenem que existeix la diversitat racial, i ètnica, que hi ha diverses maneres de relacionar-se amb divinitats i amb el més enllà, que la procedència de cadascú no pot ser motiu de discriminació, com tampoc ho poden ser el sexe ni l’orientació sexual"."...sembla que estem definitivament immunitzats contra la perversió de l’expressió llengua comuna, que sempre ens recorda que hi ha una llengua amb la qual farem grans coses i arribarem més amunt en la Torre, i que, per tant, les altres millor que les facis servir a casa""Però els homínids del foc de camp segueixen dansant, invocant forces ancestrals, indiferents a la Cultura".
Com bé es parla a l'escrit, els dos primers comentaris citats reben una clara crítica tant per la part de l'autor com per la meua. Actualment moltíssimes llengües estan desapareguent. Tal com varen nàixer els seus parlants han deixat d'utilitzar-les. Pot ser perquè pensen que aquestes no tenen el mateix valor que les llengües majoritàries o perquè creuen una falta de respecte parlar-la amb o davant persones que no ho fan o entenen.
Deuríem de reflexionar que com s'exposa a l'article: Déu va crear el món i una sola llengua per a, desprès, que els mateixos humans crearen les seues pròpies llengües per identificar-se. Però... que va a passar en uns anys? Tornarem a la primera vegada que Déu va crear el món? És a dir, sols existirà una sola llengua? Pot ser tots nosaltres estem acceptant els canvis que condueixen a aquesta situació. Un fenomen de globalització que ja no sols es econòmic, social i cultural, sinó també lingüístic. Hem de ser conscients que una llengua no és més que una altra. Totes són importants i, per tant, totes tenen validesa.
I com bé es diu a la fi de l'article... hem d'acceptar i fomentar que «La diversitat lingüística és. I el que és, és».
24/02/2015
NOTÍCIES EL PAÍS
http://elpais.com/elpais/2015/02/24/opinion/1424802615_367293.html
"Si algo se les debe exigir a los políticos es el respeto a los ciudadanos a los que representa. Igual da que sea el presidente del Gobierno o un concejal del municipio más remoto. Por eso resulta bochornoso el espectáculo que ofreció el domingo la alcaldesa de Valencia, Rita Barberá, durante su participación en el pregón que anunciaba el inicio de las fiestas de las fallas.
Desde de lo alto de las Torres de Serranos —una de las puertas que custodiaban la antigua muralla cristiana de la ciudad—, la regidora despertó una mezcla de ira e hilaridad entre sus convecinos. Barberá sorprendió con un discurso desordenado e incoherente, del que salió a duras penas chapurreando lo que se podría llamar valen-llano, un confuso cóctel de valenciano y castellano.
Como si quisiera emular a su homóloga madrileña, Ana Botella, aquel memorable “a relaxing cup of café con leche in Plaza Mayor”, Barberá inventó expresiones (dijo, por ejemplo, el caloret en lugar de la caloreta o escalforeta, y la llegá en vez de l’arribada) que causaron mofa y desconcierto entre los asistentes.
Además de corrección en las formas, a un político se le podría exigir también que hable con precisión la lengua cooficial de la ciudad a la que representa. Y aunque Barberá lleve empuñando el bastón de mando de la tercera capital más poblada de España la friolera de 24 años, es probable que no tenga don de lenguas y que se le haya atragantado el valenciano tanto como una mala comida.
En su favor hay que decir que la regidora fue diligente a la hora de pedir disculpas a sus vecinos, consciente del atropello lingüístico y del ridículo político cometidos. “Me siento profundamente disgustada”, ha dicho. Pese a que no es una novata sino que acumula una larga trayectoria política, se ha justificado diciendo que se quedó en blanco y que los nervios la traicionaron.
La oposición no ha perdido un minuto en acusar a la alcaldesa de destrozar una parte importante de la cultura propia y censurar su “gran irresponsabilidad”. Y todo ello “en un acto tremendamente importante para el mundo fallero y valenciano”, como la atribulada alcaldesa ha reconocido".
em pareix una vergonya la política educativa del darrere govern. Totes les notícies molt interessant
ResponEliminaPense el mateix que el meu company Sergi
ResponElimina